"La lectura és de les coses més importants de la vida" entrevista a Àlex Marín Canals

Dilluns, 13 d'abril de 2020 a les 12:00

Entrevistem l'escriptor sentmenatenc recent guanyador del III Premio de Novela de Ciencia Ficción “Ciudad del Conocimiento”. Àlex Marín Canals (1986) ha viscut bona part de la seva joventut a Sentmenat i ara resideix a Barcelona on continua escrivint i pensant en nous projectes. Formarà part del jurat del 1r Concurs de relats de ciència-ficció.

Àlex, què ha significat per tu rebre aquest reconeixement?

Dues coses: felicitat absoluta i una millor visibilitat. Treballo cada dia amb les paraules i, com a tot arreu, quan fas una cosa amb passió vols que a la gent li agradi, que li arribi. I si et donen un reconeixement, en aquest cas un premi, no pots no sentir-te molt feliç pel fet de ser reconegut, pel fet que la teva obra hagi sigut reconeguda per sobre d’altres que, probablement són molt interessants. M’anima a continuar treballant cada dia amb un somriure que és el que, al cap i a la fi, importa. Fer les coses amb amor i felicitat.

Com a escriptor, quin paper creus que ha de tenir la novel·la a nivell social?

Principalment, jo sóc un lector. Estic enamorat de la literatura. M’agrada llegir-ho tot. Penso que la lectura és de les coses més importants de la vida. Hi ha gent que viu en el món de l’esport, de les finances, en qualsevol sector, i viuen la vida en aquest marc. Jo penso en llibres, en personatges, en filosofia, en història. Per a mi, la literatura (no només la novel·la: la poesia, el relat, l’assaig, el teatre, també la pintura, també la música, també l’escultura i qualsevol manifestació artística) hauria de tenir una importància més gran en el teixit social. Sí que hi ha la idea que el llibre és un distintiu, i es reverencia (d’aquella manera) la figura de l’autor però, més enllà d’això, no té tanta importància la literatura a nivell social. En el cas concret de la novel·la, aquesta hauria de tenir un paper important dins de la societat perquè ensenya, acompanya, et fa viure, et fa tenir empatia, et fa reflexionar, et distreu, i t’ho fa a tu si hi poses de la teva part. A mi m’agradaria que tothom llegís freqüentment de tot.

Ciència-ficció, per què et vas decantar per aquest gènere? Si haguessis d’identificar-te en un personatge de ciència-ficció, quin seria?

Em vaig decantar per aquest gènere perquè la història que volia explicar estava relacionada amb les propostes generalment enteses com de temàtica de gènere. Què passaria si un nen amb certes limitacions tingués un implant electrònic que el pogués potenciar. El que m’interessava era veure com ho veuria la gent més propera. I les coordinades per parlar de tot això es troben en la ciència-ficció.

De personatges n’hi ha molts amb els que he viscut, que m’han fet somiar, acompanyar-los en les seves aventures. Ara mateix parlaria de Ijon Tichy, el protagonista de Diarios de las estrelles y Congreso de futurologia. Stanislaw Lem és un mestre de la literatura en tots els sentits. I ara és l’autor que més m’interessa. Aquest personatge és meravellós. Però en podriem parlar de molts d’altres.

Sense “Spoilers”, ens podries fer 5 cèntims de la sinopsi de Nos olvidamos de hablarnos? Si la volem llegir on la podem trobar?

No sé fins a quin punt en puc parlar, però bàsicament és la història de Dan, un noi que necessita l’atenció de la seva mare i del seu cuidador. La mare accedeix a que li facin una operació experimental que consisteix en la implantació d’un xip estimulador del còrtex cerebral amb la promesa de què la seva vida millorarà substancialment, serà més autònom i tindrà una qualitat de vida millor. L’operació resulta tot un èxit i el nen descobreix tot el món, neix en ell la curiositat, la confiança, la desconfiança, la privacitat. I a mesura que ell evoluciona, s’enfrontarà amb el seu passat i amb la seva mare. És la història d’una evolució física i mental accelerada i com afecta la seva vida.

En els temps que vivim, el més probable és que es publiqui cap al setembre en físic i a l’octubre surti en format digital. Però això ara no depèn de nosaltres: o millor, depèn de si som capaços, com a societat, d’aguantar un temps més tancats pel bé comú. En principi, havia de publicar-se a l’abril. Ara només sabem la data orientativa.

Abans de tractar el teu projecte i obra literaris preguntarem algunes coses personals: Vas viure a Sentmenat durant uns anys, arribares que ja eres un jove o nen gran. És així? Ets teòric literari i màster en literatura comparada i estudis culturals. Investigador en literatura actual, especialitzat en els “Nous realismes”. Has estat professor de literatura catalana i espanyola a la Universitat de Borgonya (2014/2017) i ets autor de les novel·les La noche de los cascabeles (Editorial Nazarí, 2018) i La carne y la pared (Ediciones El Transbordador, 2019). Vas trobar a Sentmenat estímuls per forjar la teva obra literària?

Vaig arribar al desembre dels meus 15 anys, el 2001. Al gener vaig començar a l’institut de Sentmenat i hi he viscut fins als 27 anys. Vaig marxar una mica més d’un semestre a investigar a Alcalà amb una beca, vaig tornar a casa, a Sentmenat, un any (gairebé) i als 28 vaig anar a viure a França, tres anyets. Després vam tornar a la terra i ara visc a Barcelona.

Sí, sens dubte, com deia Proust, tota l’experiència dels primers anys és el material amb el què es treballa creativament parlant. És una font d’experiències. En aquesta obra en concret, és molt possible que la gent que em conegui del poble, o m’hagi vist, hi trobi algunes idees, vivències, experiències, o una part de la història que pugui ser entesa com a font d’estímul Sentmenat. Però només una part mínima, el teixit de l’obra és ficció. Hi ha, en tot el que he publicat, molt de Sentmenat, molt de Tremp, molt de Ripollet, molt de Barcelona, molt de França. I de les seves gents. És on he viscut, on he après, estimat i patit.

Quina temàtica literària prefereixes a l’hora d’escriure? La teva darrera obra amb la qual has guanyat el premi es titula Nos olvidamos de hablarnos és de Ciència-ficció, t’interessa el tema especialment?

Diuen que hi ha només tres grans temes: l’amor, la mort i la metaliteratura. M’agrada llegir, m’agrada pensar, m’agrada parlar sobre l’amor familiar i de parella, les amistats, sobre la vida i la mort, sobre les malalties o els temes fonamentals de la nostra societat actual. Per exemple, a La carne y la pared vaig escriure sobre l'assetjament escolar, l’assetjament sexual i la necessitat que tenim tots d’espiar els altres, de saber de la gent.

La ciència-ficció és el vehicle per poder parlar de la relació entre pares i fills. Per poder fer-ho de la manera que volia, havia d’entrar en el terreny de la ciència-ficció.

Ets dels escriptors que no surt del seu despatx o prefereixes viure en primera mà experiències que després pots escriure?

El meu pare repara cotxes. Per fer-ho, ha d’estar sota la carrosseria, o a sobre, o dins. S’ha d’embrutar per fer la feina ben feta. De vegades, quan sortíem (quins temps aquells) on sigui, mirava un model en concret i s’hi quedava una estona en silenci. Després deia que sabia com havia de fer-s’ho per doblegar la xapa. Amb això vull dir que la idea que l’escriptor viu aventures i després les explica, o té material, és molt maca, però la feina està en llegir, escriure, corregir, tirar a la brossa i tornar a començar fins a trobar la martellada que a tu et sembli que és l’adient. Si ho mirem dins del gènere, tothom coneix en Jules Verne. Aquest senyor, que ens ha fet somiar a molts, i espero que ho segueixin fent els seus llibres per sempre més, sortia de casa per anar a la biblioteca i ningú no dirà que els seus llibres no són viscuts, interessants, intrèpids.

Quan escrius penses en el lector o escrius per a complir els teus objectius creatius?

Quan escric penso en fer allò que no he llegit, o en fer-ho de la manera que a mi m’agradaria llegir-ho. També en complaure al meu públic primer, un grup de lectors, escriptors i persones que m’estimo i que respecto. Si a mi i als lectors primers els agrada, jo estic satisfet. Així que escric pensant en un grapat de lectors i sense perdre de vista el meu objectiu literari, que és parlar del que vull parlar de la manera més adient al que jo vull dir. Com sempre, això és una carrera de fons. Mai ho faràs de la manera ideal, i per això els artistes escriuen, pinten i treballen fent i refent.

Has fet d’escriptor “negre”, és a dir, has escrit per a d’altres per guanyar diners. Com hauríem de muntar la societat per a què tothom qui tingués talent pogués viure del seu art?

Aquesta pregunta és molt bona. A Dijon vam fer un experiment amb uns professors. Hi havia alumnes que venien a classe amb la idea de fer moltes carreres per ser diplomàtics, d’altres per treballar de professors, d’altres per treballar en sectors econòmics concrets. Tret d’uns quants (per exemple, un noi molt brillant, que vivia i treballava en un circ, i que s’havia pres un any sabàtic per estudiar espanyol perquè volia aprendre l’idioma, llegir i perquè s’estimava l’estudi com mai he vist a ningú fer-ho), la mentalitat pragmàtica francesa ens deixava a tots els no francesos una mica esparverats. Ningú volia ser traductor, perquè cobren poc i malament? Ningú tenia vocació per ser escriptor o lector d’originals en una editorial? En principi, els alumnes volien tenir una carrera per guanyar diners. I vam proposar, en un seguit de classes de conversa, la idea d’una renta mínima garantida. Si no haguessin de patir pels diners, per subsistir, seguirien volent ser diplomàtics, empresaris, comunicadors? No. De sobte, van sorgir fotògrafs en potència, poetes, pintors, contistes. Hi havia una alumna que tenia una capacitat per escriure contes meravellosos al·lucinant. Durant un parell d’anys jo li demanava que me n’escrivís més i més. I era un goig. Al final de tot em va dir que molt bé, moltes gràcies per la lectura, però que amb això no es podria guanyar la vida. I el món va perdre una molt bona escriptora en potència.

L’art no és pragmàtic i vivim en una societat en què qui guanya més diners és millor vist. M’agradaria que aquests temps de confinament la gent tingués temps per a llegir, per a visitar els museus encara que sigui on-line, i s’enamorés de l’art i li trobés valor. Al cap i a la fi, i no és per entrar en polèmiques, el futbol s’ha aturat i el món no s’ha enfonsat. Però tothom vol veure una pel·lícula, llegir una història, escoltar una cançó que ens alleugi la soledat, el confinament. Potser valorant aquest tipus de coses ens n’adonem que qualsevol tipus de manifestació artística mereix la nostra atenció.

Treballes en projectes concrets o et deixes captivar per oportunitats sorgides?

Treballo en projectes concrets.

En aquest moment d’aïllament per forces majors, quines 3 novel·les recomanaries i per què?

Aquesta és la pregunta més difícil de totes. Recomanaria el Decamerón, per exemple, per tot el que implica, perquè és una obra genial. Recomanaria A la recerca del temps perdut, perquè em sembla la millor obra que he tingut el plaer, i l’honor, de llegir. En recomanaria moltes. Recomanaria el Dietari de Pere Gimferrer, perquè és un llibre meravellós, infinit. I perquè en català és genial i en castellà està molt bé també. Però, mira, en els temps que corren, penso més en un altre tipus de llibres. Penso en els autors del poble, que han publicat i fan més maco el món amb els seus esforços, penso en els llibres editats per les editorials independents i petites d’arreu del país i que tenen tan poca visibilitat per massa qüestions extraliteràries, que són les que ho estan passant pitjor i les que, probablement, acabaran ferides de mort. És molt fàcil recomanar els llibres de Javier Marías, de Jaume Cabré, de Galdós, de Yukio Mishima. Parlem dels autors del poble, de José Ramón Vera, de Saúl Roas, dels altres que em pugui deixar i que hi són, d’editorials com Les Males Herbes, en català, o de Nazarí (en què vam publicar en Saúl i jo), o de El Transbordador (en la qual hi ha un catàleg d’autors meravellós, que està fent cada cop més soroll tot i seguir sent independent), Libros de la herida (que està fent un treball espatarrant) o d’Orciny press. Aquests autors, aquestes editorials, són necessàries, són molt interessants, hi ha llibres meravellosos per a molt tipus de públic que les desconeixen perquè no surten als mitjans de comunicació, hi ha autors admirables i penso que nosaltres, com a poble, els hem de protegir, conèixer i descobrir. Sense la diversitat de propostes que pots trobar a Les Males herbes, a Ediciones El Transbordador, la vida seria una mica més grisa. Cerqueu-les i trobeu les que més us puguin agradar. Juro que hi ha autors interessants, obres extraordinàries.

Moltes gràcies per accedir a l'entrevista, Àlex. Felicitats pel premi i molta sort en els nous projectes que venen!

Darrera actualització: 13.04.2020 | 12:56